Category Archives: prosa

Una festa al revés

Aquesta tarda volia fer una festa a casa meva ja que els pares havien anat de vacances dos dies a un spa; tot pintava molt bé: inflables al jardí, pizza, patates fregides, refrescs, música per ballar, karaoke, pinyata, jocs, etc.
Això és el que pensava jo, fins que vaig descobrir que la meva imaginació i la realitat no són el mateix.
En el moment que van arribar els convidats, va ser el moment del caos.
Per començar, van fer una guerra de menjar; pel que fa els refrescs, feien veure que era aigua per dutxar-se i, al final, van fer una piscina de refrescs; els inflables els van petar amb agulles de cosir de la mare; van posar la música tan alta que els altaveus van petar…
Em vaig posar tan nerviosa que vaig pujar dalt d’una taula i vaig cridar amb totes les meves forces que paressin de fer el que estiguessin fent, i que m’ajudessin a netejar tot el desastre.
Ningú no em va fer cas, així que ho vaig tornar a dir, però aquesta vegada amb més força i com si estigués enfadada; aleshores em van escoltar.
Vam trigar quatre hores a arreglar tots els desperfectes. Quan vam acabar de netejar, vaig donar les gràcies a tots per haver-me ajudat i per haver acabat la feina abans que els pares arribessin a casa, perquè si ho hagués fet jo sola hauria tardat mil anys.
Quan els pares van arribar, no van notar que havia fet una festa, així que em vaig sentir molt satisfeta. Però he après la lliçó: si n’organitzo una altra, serà amb la supervisió d’un adult.

Anuncis

Una família estrafolària

Hola, em dic Lia, tinc 12 anys i visc en un petit poblet de França, en el qual sembla que el temps no ha passat: encara es viatja amb tramvia. Fa molt que sóc aquí amb la meva estrafolària família. Ens dediquem a treballar en un circ perquè cadascun de nosaltres té una peculiaritat.

A la meva mare no li agraden els collarets, però sempre porta penjada del coll una serp: es diu Petra i és la seva companya d’espectacle. El meu pare també és amant dels animals, concretament dels lleons. Hauríeu de veure com fica el seu cap dins de la boca d’en Croc, el lleó més gran del circ. De vegades el passeja pel poble com si portés un gos “carlino”. I jo, que crec sóc una mica més normal, tinc passió pel funambulisme. Quan no tinc funció, igual em pots trobar pel poble “caminant” per sobre dels cables d’algun tramvia que ja no estigui en funcionament.

Sort que en aquest poblet hi viu poca gent, i estan acostumats a les nostres extravagàncies. Si no, no sé on seríem!

EL PRIMER DE MOLTS!

dia 1

El primer dia de classe sempre estàs nerviós, penses i et preguntes si tothom haurà canviat molt o no, sents papallones al voltant del melic que fan que et posis vermell com un tomàquet.

Llavors arribes a classe i et sembla que tothom et mira i, a la vegada, tu mires tothom. Sóc una persona molt reflexiva, i el primer que em passa pel cap és quin “personatge” serà cadascun dels meus companys de classe: el graciós, la “pija”, el llest, el”friki”, el “pagafantes”, la figaflor,…

Després també hi ha el típic moment incòmode:

-Hola, com t’han anat les vacances?

+Hola! Bé i a tu?

-(———-) moment silenciós = moment incòmode.

Al final del dia, bufes i, entre llagrimetes de desesperació, saps que serà un curs més, una etapa més, una experiència més,… amb els moments bons i divertits de tots els cursos, però també amb les estones dures, plenes de feina i de tensió de cada any.

Nikoll Orozco, 4B1

VISITA A UN FAMILIAR A L’ HOSPITAL

 

 

Aquest trimestre falto molt a classe. La meva àvia és a l’hospital Germans Tries i Pujol de Badalona perquè necessita un trasplantament de ronyó.

Aquest Nadal l’hem vist més morta que viva i hem tingut molta por de perdre-la. Ara l’anem a visitar cada dia. Ella duu un vestit blanc i fa cara de voler sortir d’allà al més ràpid possible.

L’habitació és freda, té les finestres molt grans, però mai no són obertes… les portes blanques, però les cortines verdes. L’àvia fa mala cara; tanmateix, sempre ens rep amb molta il·lusió. La meva mare la pentina, ja que ella és molt presumida, i no vol estar lletja.

És l’àvia més maca del món, i, al seu costat, sento, i sentim tota la família, que ens fa feliç i que som el que som gràcies a ella.

És dur veure-la a l’habitació sense poder fer vida normal, i, més encara, quan per la diàlisi es posa malaltona. És una situació de profunda tristor, però no perdem l’esperança: una sensació que no recomano a ningú.

Lara Martínez, 4C1

PUJAR PER PRIMER COP A UN AVIÓ

Recordo bé la sensació. El simple fet de veure aquella maquinota des de baix era impactant, també admirable, però, a mi, sobretot em provocava neguit. Com podia, algú com jo, que no suporto ni sortir al balcó d’un entresol, pujar a un cilindre que, ens uns minuts, em duria per sobre els núvols? Totalment irracional. Em vaig concentrar a percebre cada sensació de terra ferma, per si allò no sortia bé i no tornava a olorar els corrents d’aire de Barcelona: el passamà de ferro fred i humit, i, fins i tot, el “clonc-clonc” en pujar les escales metàl·liques. Abans d’entrar per la porta, vaig fer un darrer cop d’ull al que podia ser l’últim edifici que veuria. Tenia por.

Irene García. 4C1

EL PRIMER COP

Tothom ho fa, però com? Com s’atreveixen? No ho entenc.

Els mitjans de transport són un recurs molt utilitzat per poder desplaçar-te a llocs llunyans.

Feia un temps tenia por de pujar a un tren, però després de tants esforços, ho vaig aconseguir! Van ser setmanes de preparació, però finalment em vaig decidir, vaig pujar. La sensació va ser d’impotència i de molta por, però si l’altra gent podia, per què jo no? Vaig vèncer el pànic a pujar en un tren, ara només em falta pujar a un avió.

Estic molt nerviosa, el cor em surt del pit, això no pot ser, estic asseguda en una butaca, sí, d’un avió. Les cames em tremolen, mentre que escolto per megafonia que l’avió està a punt d’enlairar-se; com he arribat aquí? Això és massa, és pitjor que el tren, em sento com si tot estigués suspès sobre terra, però, finalment, estem volant… Em sento orgullosa de mi mateixa, s’han acabat les pors, per fi!

Marina Barrio. 4C1

EL PRIMER DIA

 

Entrar a l’aula el primer dia de classe és una sensació diferent per a cada persona. En el meu cas, la realitat és que aquest dia m’agrada perquè coneixes els teus nous companys, tornes a veure gent que no havies vist durant l’estiu, et presenten el teu tutor i et familiaritzes amb la teva nova aula. Però el que passa és que, a poc a poc, tot es va fent monòton, i la novetat ràpidament passa a ser rutina fastigosa que s’ha de complir totes les setmanes. Una de les coses que m’agradaria mantenir del primer dia de classe són les ganes de fer un curs en condicions, perquè, sense adonar-te’n, et vas apagant; i les energies es perden. També cal dir que no tot és perfecte, el primer dia, ja que és el principi de tres llargs trimestres, que poden decidir el teu futur. Aquest any, però, ha transcorregut molt ràpid. Fa dos dies recollíem l’agenda i l’horari, i ara ja som a l’últim mes d’aquest cicle (amb sort).