Category Archives: relat

Una festa al revés

Aquesta tarda volia fer una festa a casa meva ja que els pares havien anat de vacances dos dies a un spa; tot pintava molt bé: inflables al jardí, pizza, patates fregides, refrescs, música per ballar, karaoke, pinyata, jocs, etc.
Això és el que pensava jo, fins que vaig descobrir que la meva imaginació i la realitat no són el mateix.
En el moment que van arribar els convidats, va ser el moment del caos.
Per començar, van fer una guerra de menjar; pel que fa els refrescs, feien veure que era aigua per dutxar-se i, al final, van fer una piscina de refrescs; els inflables els van petar amb agulles de cosir de la mare; van posar la música tan alta que els altaveus van petar…
Em vaig posar tan nerviosa que vaig pujar dalt d’una taula i vaig cridar amb totes les meves forces que paressin de fer el que estiguessin fent, i que m’ajudessin a netejar tot el desastre.
Ningú no em va fer cas, així que ho vaig tornar a dir, però aquesta vegada amb més força i com si estigués enfadada; aleshores em van escoltar.
Vam trigar quatre hores a arreglar tots els desperfectes. Quan vam acabar de netejar, vaig donar les gràcies a tots per haver-me ajudat i per haver acabat la feina abans que els pares arribessin a casa, perquè si ho hagués fet jo sola hauria tardat mil anys.
Quan els pares van arribar, no van notar que havia fet una festa, així que em vaig sentir molt satisfeta. Però he après la lliçó: si n’organitzo una altra, serà amb la supervisió d’un adult.

UNA TARDA INESPERADA

Un dia, dos dels meus companys de classe em van explicar una cosa que els havia passat feia poc en un Centre Comercial. Una tarda de setembre els meus amics havien anat a donar una volta i a comprar roba, i quan van entrar al centre, uns zombis els van atacar: allò era tot un rodatge de pel·lícula, en què el director volia saber si el maquillatge dels personatges i els efectes especials eren realistes. Per això, quan la gent entrava, els zombis sortien com si hi hagués una apocalipsi monstruosa. Els meus companys van omplir un formulari en què havien de respondre sobre el maquillatge dels personatges i els efectes especials de la pel·li. Després, quan se’n van anar del centre comercial, van començar a parlar sobre el rodatge, a comentar si era interessant, si feia por, etc…, i també van parlar sobre els zombis. Van riure molt aquella tarda, perquè al començament havien tingut molta por. Després, el dilluns, en arribar a  classe, ho van explicar a la resta d’alumnes del grup, perquè la veritat era que l’estona que havien passat tots dos aquella tarda feia riure molt.

 Albert Muñoz Rodríguez .  4C1.

UNA TARDA MOLT MOGUDA

coolclips_vc006847
La tarda del 5 de setembre, els alumnes de 4t C1 van anar al centre comercial “Màgic Badalona” perquè volien anar a dinar tots junts al McDonald’s. Tot anava bé fins que el graciós de la classe va començar a cremar els paperets/anuncis dels menús. Aquesta gràcia va provocar un incendi en l’àrea en què es trobaven els alumnes. Diuen que un paper, encara amb foc, va començar a cremar totes les safates de plàstic que hi havia al costat de la paperera, que era de cartró. La gent va començar a sortir corrents, espantada i demanant ajuda als vigilants del centre comercial. Els guàrdies van trucar als bombers perquè apaguessin el foc de la zona i, un cop el seu treball va finalitzar, els alumnes van haver de pagar tots els danys causats.

Lara Martínez. 4C1

Una vida no gaire normal

FOTO CATAAAAAALAAA

Em dic Walter Miller, tinc 14 anys, el meu color preferit és el blanc, i el color que no suporto és el lila, no suporto ni el nom “lila”, per què? “Lila”, una nena de la meva classe es diu Lila, la seva personalitat m’agrada, és amable i sincera, també li agrada planificar-ho tot, com jo; una vegada l’Eva Stifford, la mestra de biologia, ens va posar junts en un treball sobre la naturalesa (es tractava d’observar un insecte/animal, i escriure tot el que vèiem); cada vegada que jo li havia de dir alguna cosa, no la cridava pas pel seu nom, “Lila”; li deia: “escolta”; i ella ja sabia que em referia a ella, més d’una vegada li he dit que demanés als seus pares que li canviessin el nom, que si el que volien era posar-li un nom de planta, li podien posar Rosa, ja que és un nom molt corrent, i no pas estrany.

Tinc un pare que es diu Walter Miller; d’aquí el meu nom. La meva mare es diu Cindy Buch; no em surt bé això de transmetre emocions, però quan penso en el meu pare i en la meva mare, em ve al cap un cor dibuixat de color vermell; ells saben cuidar de mi molt bé, fins i tot quan tinc un dia ennuvolat, i això només em passa quan veig alguna cosa de color lila, o quan faig la suma de cinc cotxes grocs el mateix dia.

Cada dimarts i cada divendres vaig a casa de l’àvia Margaret. M’agrada anar a casa de l’àvia Margaret, ens posem a veure documentals sobre qualsevol cosa, l’àvia fa unes galetes de xocolata exquisides, acompanyades amb suc de taronja cent per cent natural, amb una cullerada de sucre. A les vuit de la tarda el pare em ve a buscar, i, si és divendres,

pel camí passem a saludar la tieta Mery, a la seva botiga, on ven pa; sempre em regala uns bastonets i aquest és el meu segon berenar dels divendres.

Suposo que no porto una vida summament normal, però per a mi ja esta bé.

Nikoll Orozco, 3B1

Sóc diferent?

Em dic Charlotte Green.

Visc a Badalona, a Bonavista (un nom sense gaire sentit), al carrer Güell, a la casa número 5, lletra B.

Tinc 15 anys i m’agrada l’art i la música clàssica, perquè em fan relaxar quan em poso nerviosa i el color verd. Ara bé, odio el color groc i el marró, i no suporto els espais tancats o amb molta gent. Tampoc no m’agrada fer amics, perquè parlen molt i no m’agrada gens ni mica que la gent sigui una cotorra.

Per exemple, l’altre dia anava amb la mare a comprar roba que em feia falta; ella em va convèncer perquè no em posés neguitosa ni fes cap bestiesa; i quan estàvem a pocs metres d’entrar al centre comercial, la meva ment em deia que no m’atabalés, que tot aniria bé però ja era tard. Es va bloquejar, bé millor dit, em vaig bloquejar i em vaig posar a xisclar i seguidament em vaig asseure a terra agafant-me les cames i tapant-me les orelles per no escoltar la gent parlant i caminant al meu voltant. La mare es va posar tensa de sobte per la meva reacció i de seguida em va agafar, però es va oblidar que no m’agrada que em toquin i em vaig posar a xisclar més fort del que ja estava xisclant. Ella se’n va enrecordar i em va deixar en pau. Jo vaig mirar de reüll per sobre de la meva camisa i hi havia un munt de gent passant i mirant-me com si fos una noia d’un altre món i vaig apartar la mirada. Després vaig veure com una mà em donava uns auriculars de color verd clar endollats al meu MP5, era la mà de la mare. Me’ls vaig posar i vaig començar a sentir com la música entrava per les meves oïdes. Era la classe de música que sempre m’agrada escoltar ,la música clàssica. M’agraden Verdi, Wagner i Chopin. M’agraden Vivaldi, Bach o Händel. M’agraden molts més compositors i m’agrada poder sentir cada nota, una per una, fent-me un esquema mental i veient com pugen i baixen. També m’agrada jugar a identificar cada instrument i a vegades m’agrada escriure partitures com les seves. Em fa relaxar i sentir-me segura.

Quan m’atabalo també em poso a dibuixar, és una altra forma de desconnectar.

I quan no tinc el meu MP5 ni estris per dibuixar, vaig al parc del costat de casa meva a veure com es mouen les fulles dels arbres, o com els ocells volen o a tirar pedres rodones al llac dels ànecs. M’agrada anar al parc perquè és tot de color verd i no hi va gaire gent.

A vegades m’estiro a la gespa del parc i tanco els ulls per raonar sobre les injustícies de la meva vida. Penso que, si hagués arribat a néixer i créixer normal com tots els altres nens, tot seria diferent. Els meus pares no es barallarien més per mi, no haurien de fer coses per mi, ni s’haurien d’avergonyir quan em poso a cridar. No aniria a un col·legi especial, i podria jugar amb els meus amics i quedar amb ells com tots els altres nens. No es burlarien de mi, i la gent que passa pel meu costat quan crido no em miraria.

Seria perfecte. Però com que sé que no es complirà mai, intento pensar en el present i procuro millorar la meva actitud per arribar a ser com els altres, encara que no pugui ser-ho del tot.

Alexandra López 3C1

Georgina

muc3b1eca

La meva cosina té síndrome d’Asperger. Des de petites hem estat juntes, és filla única i jo sóc com una germana per a ella. L’he vist créixer i vaig ser-hi present quan li van diagnosticar aquesta malaltia. Per a mi i per la resta de la família no ha estat gens fàcil la convivència al seu costat. El seu nom és Georgina, i fa poc va fer vuit anys.

Els meus tiets van preparar-li una festa, alguns parents hi estaven convidats i van venir els amics més íntims. La Georgina va reaccionar, com es preveia, malament. No li agrada anar amb cotxe, per aquest motiu el seus pares van aprofitar que estava adormida per portar-la al local on es feia la festa. Un cop allà, quan la Georgina es va despertar, es van adonar que s’havien deixat a casa la nina que l’acompanyava a tot arreu. Es va posar a cridar l’abecedari saltant-se les lletres del seu nom (B,C,D,F,H,J…); així es relaxava i mantenia la calma. Per a la Georgina, aquesta nina era un tresor, ningú no la podia tocar ni fotografiar. Com ella mateixa, que té un pànic immens a les càmeres. Després de menjar una mica, va ser l’hora del pastís i es va tornar a posar molt nerviosa per les fotografies que li feien.

Per a mi, el seu comportament en aquell moment va ser del tot habitual, però va sorprendre molta gent, que no tractava sovint amb ella ni amb persones que pateixen problemes semblants. La meva opinió sobre tot això és que la gent que té aquest tipus de malalties té una ment brillant, però no sap relacionar-se amb el món. Ho miren tot des d’una altra perspectiva, com si visquessin en una altra realitat. La Georgina té un do especial per a la música, toca el violoncel des dels quatre anys; en poc temps ha esdevingut una gran violoncel•lista i la seva malaltia no li ha dificultat el camí a l’hora d’aprendre. Però, en canvi, no encaixa a l’hora d’estar amb altra gent.
Em sento molt lligada a ella i he après a veure la vida d’una altra manera.

Maria Ricart i Claudia Tello 3r C1

La festa desastrosa

Aprofitant que la meva casa  està completament sola, el meu germà i jo hem muntat una festa. Hem començat jugant a la play. Però després la gent ha començat a beure alcohol i s’han tornat boigs.
S’han posat a trencar coses, entre elles, la televisió de plasma que li van portar els Reis als pares. La cosa anava de mal en pitjor, així que vam decidir fer-los fora, però hi havia gent massa còmoda que no se’n volia anar i, entre el meu germà i jo, no podíem despatxar-los.
Els veïns,  alertats pel xivarri, van trucar als pares, que volien tornar ràpidament, però el pròxim vol cap a Barcelona no sortia fins al migdia.
Aleshores, ens vam posar mans a l’obra i vam aconseguir fer-los fora, però era massa tard per recollir i estàvem cansats, així que vam decidir recollir l’endemà al matí i pagar la televisió de plasma amb els estalvis que teníem de tot l’any i demanar disculpes als pares.
Els pares ens van castigar sense sortir, sense play i sense setmanada, però al cap i a la fi, ens ho mereixíem.
“Si no vols pols no vagis a l’era”.

Aarón Cano i David Plana   1B2

L’Hyperman i jo

http://www. comicvine. com/hyperman/ 4005-38364/

http://www.
comicvine.
com/hyperman/
4005-38364/

 

Tinc un amic que es diu Hyperman, que vol dir “Hiperhome”. Només el puc veure i escoltar jo, i això és bo perquè està molt tocat de l’olla i em faria vergonya que ens veiessin junts.
L’Hyperman té tres superpoders: pot volar, és molt fort i té visió nocturna. Per culpa seva sempre acabo ficat en embolics.
Per exemple: un dia a l’escola estàvem a l’hora del pati jugant a un joc d’amagar i, com que jo no sabia on amagar-me, per mala sort, l’Hyperman em va suggerir que m’amagués al terrat. Jo li vaig dir que no, però ell em va contestar que no tenia cap altra opció, així que li vaig fer cas, i va ser un error massa gran. Quan va acabar el pati, jo seguia amagat perquè no havia escoltat el timbre de l’escola avisat-nos de tornar a classe. Em vaig estar tota l’estona allà amagat fins que, a segona hora després del pati, van pujar els de quart curs a mirar les vistes per fer un dibuix i em van veure al terrat. Es pensaven que jo havia pujat allà per perdre’m les classes, però no era així. Després em van castigar amb tres dies d’expulsió i amb molts deures i, per si això no fos poc, la mare, per la seva banda, em va castigar sense consoles ni televisió, cosa dolenta perquè és l’única distracció que tinc per no sentir l’Hyperman i les seves idees boges.
Jo crec que seria divertit volar i, en poc temps, poder visitar París, Londres o New York, però Hyperman prefereix fer coses més entremaliades.
Vull intentar canviar els seus pensaments, perquè ens ho podem passar molt bé junts i compartir aventures. Ja us explicaré què passarà.

Joel Lopez Acosta 1C1

El Capità Somiatruites

 

El meu amic imaginari es diu Capità Somiatruites i només el puc veure jo. És divertit i simpàtic, però constantment em dóna consells extravagants i estrambòtics.
Recordo, per exemple, aquell dia que el Capità Somiatruites em va dir que agafés el pastís que havia fet la mare per l’aniversari de l’avi. Feia molt bona pinta, el vaig pescar ràpidament de la cuina i me’l vaig emportar a l’habitació per menjar-nos-el.
Més tard, la mare es va adonar que el patís havia desaparegut i va venir a preguntar-me si l’havia vist. Jo li vaig dir que no, però ella no s’ho va creure i es va posar a escorcollar tota l’habitació. I…el va trobar darrere de l’armari!
Quan es va girar, amb el pastís a la mà, jo ja havia fugit amb el Capità, que havia tingut la genial idea de baixar al soterrani i fondre els ploms.
La mare, que anava amb el pastís baixant les escales cap a la cuina, va ensopegar i la cara li va quedar plena de nata. El pare, que estava a les golfes embolicant uns paquets es va espantar i totes les capses li van caure al cap. Per acabar-ho d’adobar, la meva germana, que estava veient vídeos a Internet, es va quedar de pasta de moniato quan tot l’equip es va apagar.
Van baixar tots tres al soterrani i la mare em va dir que em quedaria sense tele una setmana. El pare, que no podia jugar a cap videojoc durant un mes, i la meva germana em van donar un clatellot.
Quan vaig arribar a l’habitació, el Capità Somiatruites em va dir que no hauria d’haver robat aquell pastís. Serà poca vergonya!
Però ara no em capfico en això, sinó que penso en les pròximes idees que em suggerirà el meu amic, el Capità Somiatruites.

Adrià Morales Roig 1C1

La taca lila

Bon dia, personatges misteriosos; avui és el meu sant: 23 d’octubre. El meu nom és Odette. Aquest nom prové del francès. El seu significat és riquesa, saviesa, joia i tresor. Em falten 4 mesos, 18 dies, 20 hores, 33 minuts i 48,9 segons per tenir 13 anys. M’agrada el temps. M’agrada endevinar l’hora que és; si l’endevino, li dic a la mare i al pare que els estimo i, si no l’encerto, em poso nerviosa i vaig a la habitació i trenco molts llapis de color gris i plata, que són els colors que odio.
Tinc un pare i una mare francesos. La mare es diu Jane i el pare es diu Joseph i tinc una amiga que es diu Mariella; és doctora, però a mi no m’agraden els doctors, per això dic que és la meva amiga.
La vaig conèixer el 12 d’abril de fa 4 anys, perquè jo actuo diferent dels altres, o això és el que diuen tots. Segons la meva amiga, pateixo el síndrome d’Asperger i és molt curiós, perquè jo no crec que pateixi res però la meva amiga és molt intel•ligent i sé que no diu mentides. A la Mariella, la veig cada dijous a les sis de la tarda. No m’agrada el numero sis ni cap dels números parells perquè són massa comprimits. El meu numero preferit és l’1 perquè significa solitud i la solitud m’agrada.
Visc al número 31 del carrer Sant Paul de Toulouse, París. No m’agrada aquest numero encara que sigui imparell ja que la seva suma, 3+1, dóna 4 i 4 és un número parell.
En sortir de casa, després de fer 500 passos rectes, més 60 de perpendiculars a la primera recta, arribo a l’escola especial, com li diu la meva amiga.
Quan surto de casa, sempre acaricio una taca lila que vaig fer de petita mentre pintava amb els retoladors liles i dono tres voltes cap a la esquerra contra les agulles del rellotge perquè em dóna seguretat i tranquil•litat.
Quan era petita anava a una escola normal, però als quatre anys em van canviar a l’escola especial perquè tinc el síndrome d’Asperger i, per tant, no sóc normal. Però jo sóc normal perquè la gent que no és normal és anormal; per tant, podem dir que jo sóc normal però diferent. M’agraden les matemàtiques, però m’enfado molt sovint perquè hi veig molts números parells i el meu cervell es bloqueja.
M’apassiona la història. Somio molt amb la història, gairebé tots els dies, i quan no somio sé que el dia següent serà un mal dia. En els somnis d’història apareixen els meus personatges preferits com: Leonardo da Vinci, Alexandre Magne, Cristòfor Colom, William Shakespeare, Napoleó, Marco Polo… I el meu pintor favorit és Picasso. Quan em poso nerviosa, agafo un pinzell i començo a pintar les parets de l’habitació de colr lila.
Recordo una vegada que vaig anar a visitar la meva amiga perquè la mare estava nerviosa; deia que jo repetia amb mímica bucal les paraules que deien els altres. La meva amiga va dir que, en el meu cas, era normal. Aquesta és una altra raó per demostrar que no sóc anormal, ja que el que em passava era un efecte derivat del síndrome d’Asperger, anomenat ecolàlia. Només va ser temporal, ara diuen que ja no ho faig.
Abans hi havia molts problemes a casa perquè no m’agradava el contacte físic, però vaig llegir un llibre de psicologia en el qual es deia que els meus pares necessiten estar en contacte amb mi perquè, si no, estarien tristos. No entenc per què haurien d’estar tristos, però jo no vull que ho estiguin tristos. Per això, des d’aquell moment, m’estic esforçant dia a dia per canviar i ser més afectuosa i agradable amb ells. No ho faig amb una intenció dolenta i m’adono que ells em comprenen, m’escolten i m’ajuden sempre.

Elisabet Pérez