PER A LA PAU

Resultado de imagen de pau i guerra

Triar la pau i la diplomàcia no és gens fàcil en la societat en què vivim, en la qual predomina la desigualtat i la injustícia.

Estem acostumats a defensar els nostres interessos com els animals, demostrant poder amb actes violents per marcar territori. Nosaltres, la “raça superior”, ens hem de limitar

a això o podem aspirar a la pau i a la diplomàcia? Els governs no ens deuen veure capaços, i envien centenars de persones a guerres d’interessos privats, malgastant així centenars de vides i d’impostos.

Així doncs, proposo que actuem contràriament al que pensen les nostres autoritats. Que siguin aquestes injustícies les que ens recordin que hem de ser forts i solidaris davant de poders insensibles al patiment humà.

Irene García. 4C1

 

Anuncis

UNA TARDA INESPERADA

Un dia, dos dels meus companys de classe em van explicar una cosa que els havia passat feia poc en un Centre Comercial. Una tarda de setembre els meus amics havien anat a donar una volta i a comprar roba, i quan van entrar al centre, uns zombis els van atacar: allò era tot un rodatge de pel·lícula, en què el director volia saber si el maquillatge dels personatges i els efectes especials eren realistes. Per això, quan la gent entrava, els zombis sortien com si hi hagués una apocalipsi monstruosa. Els meus companys van omplir un formulari en què havien de respondre sobre el maquillatge dels personatges i els efectes especials de la pel·li. Després, quan se’n van anar del centre comercial, van començar a parlar sobre el rodatge, a comentar si era interessant, si feia por, etc…, i també van parlar sobre els zombis. Van riure molt aquella tarda, perquè al començament havien tingut molta por. Després, el dilluns, en arribar a  classe, ho van explicar a la resta d’alumnes del grup, perquè la veritat era que l’estona que havien passat tots dos aquella tarda feia riure molt.

 Albert Muñoz Rodríguez .  4C1.

UNA TARDA MOLT MOGUDA

coolclips_vc006847
La tarda del 5 de setembre, els alumnes de 4t C1 van anar al centre comercial “Màgic Badalona” perquè volien anar a dinar tots junts al McDonald’s. Tot anava bé fins que el graciós de la classe va començar a cremar els paperets/anuncis dels menús. Aquesta gràcia va provocar un incendi en l’àrea en què es trobaven els alumnes. Diuen que un paper, encara amb foc, va començar a cremar totes les safates de plàstic que hi havia al costat de la paperera, que era de cartró. La gent va començar a sortir corrents, espantada i demanant ajuda als vigilants del centre comercial. Els guàrdies van trucar als bombers perquè apaguessin el foc de la zona i, un cop el seu treball va finalitzar, els alumnes van haver de pagar tots els danys causats.

Lara Martínez. 4C1

Estimada Conxa…

catala, estimada conxa

Estimada Conxa,

La teva època ha estat bastant difícil, primer la necessitat d’anar-te‘n molt lluny a fer feina, o bé per complaure ta mare o la família. Després et vas enamorar d’en Jaume, i va arribar l’Elvira, la vas gaudir ben poc, majoritàriament pel treball al camp, per experiència et puc assegurar que la feina al camp és d’esclaus; més tard esperaves un hereu… o això creies fins que una veïna et va dir que seria nena, i així va ser, segona filla l’Angeleta, per cert m’agrada el nom, potser te’l copio; posteriorment va arribar per fi l’hereu de ta família, el petit Mateu; tots tres molt bons fills. Malgrat tot, la situació es complica quan, a patir de l’any 31 (1931) es proclama la República, més tard el 36 (1936) esclata la Guerra Civil i el 39 (1939) acaba. En aquest procés, el teu estimat va ser afusellat malauradament, a tu i a les teves nenes us van “empresonar” en terres d’Aragó, en vau sortir, encara que marcades per aquest malson. Conxa et vas adonar que no era un somni, era la realitat.

Quan arriba aquell dia… tants records a la ment, oi? Mai no m’he plantejat la idea d’acabar amb la meva vida, però arribar a aquesta decisió ha de ser dur, sort de la teva tieta, que va arribar en el moment just, ella va saber dir-te les coses clares, fer-te entendre que t’havien pres una vida, però que dins de poc tindries vides noves.

I és aquí quan em sento vertaderament identificada amb tu. Els fills creixen, l’Elvira se’n va anar a Noguera amb el seu bon marit fuster, no volia que la seva vida passés al camp, no veia cap futur allà; l’Angeleta també se’n va, i et quedes sola amb en Mateu casat amb la Lluïsa sense amor, només per condició, però després decideixen anar a viure a Barcelona i, és clar, com dir que no a “aquesta oportunitat” per a ells? Deixaves la teva vida, la teva capsa de records molt lluny, però a Barcelona se suposa que hi ha més futur, en Mateu ja tindria treball i pis, a més, tot és a menys d’una hora, com podies dir que no a això? Fàcil… no podies.

M’he pogut adonar que no has estat feliç a Barcelona. Els dies passaven, i tu amb ells; com bé expresses en el teu relat, eres vella, però sobretot infeliç, esperaves pacient la fi dels teus dies. M’ha agradat poder haver-te dit el que realment penso.

Atentament, Nikoll.

Nikoll Orozco, 3B1

Una vida no gaire normal

FOTO CATAAAAAALAAA

Em dic Walter Miller, tinc 14 anys, el meu color preferit és el blanc, i el color que no suporto és el lila, no suporto ni el nom “lila”, per què? “Lila”, una nena de la meva classe es diu Lila, la seva personalitat m’agrada, és amable i sincera, també li agrada planificar-ho tot, com jo; una vegada l’Eva Stifford, la mestra de biologia, ens va posar junts en un treball sobre la naturalesa (es tractava d’observar un insecte/animal, i escriure tot el que vèiem); cada vegada que jo li havia de dir alguna cosa, no la cridava pas pel seu nom, “Lila”; li deia: “escolta”; i ella ja sabia que em referia a ella, més d’una vegada li he dit que demanés als seus pares que li canviessin el nom, que si el que volien era posar-li un nom de planta, li podien posar Rosa, ja que és un nom molt corrent, i no pas estrany.

Tinc un pare que es diu Walter Miller; d’aquí el meu nom. La meva mare es diu Cindy Buch; no em surt bé això de transmetre emocions, però quan penso en el meu pare i en la meva mare, em ve al cap un cor dibuixat de color vermell; ells saben cuidar de mi molt bé, fins i tot quan tinc un dia ennuvolat, i això només em passa quan veig alguna cosa de color lila, o quan faig la suma de cinc cotxes grocs el mateix dia.

Cada dimarts i cada divendres vaig a casa de l’àvia Margaret. M’agrada anar a casa de l’àvia Margaret, ens posem a veure documentals sobre qualsevol cosa, l’àvia fa unes galetes de xocolata exquisides, acompanyades amb suc de taronja cent per cent natural, amb una cullerada de sucre. A les vuit de la tarda el pare em ve a buscar, i, si és divendres,

pel camí passem a saludar la tieta Mery, a la seva botiga, on ven pa; sempre em regala uns bastonets i aquest és el meu segon berenar dels divendres.

Suposo que no porto una vida summament normal, però per a mi ja esta bé.

Nikoll Orozco, 3B1

Sóc diferent?

Em dic Charlotte Green.

Visc a Badalona, a Bonavista (un nom sense gaire sentit), al carrer Güell, a la casa número 5, lletra B.

Tinc 15 anys i m’agrada l’art i la música clàssica, perquè em fan relaxar quan em poso nerviosa i el color verd. Ara bé, odio el color groc i el marró, i no suporto els espais tancats o amb molta gent. Tampoc no m’agrada fer amics, perquè parlen molt i no m’agrada gens ni mica que la gent sigui una cotorra.

Per exemple, l’altre dia anava amb la mare a comprar roba que em feia falta; ella em va convèncer perquè no em posés neguitosa ni fes cap bestiesa; i quan estàvem a pocs metres d’entrar al centre comercial, la meva ment em deia que no m’atabalés, que tot aniria bé però ja era tard. Es va bloquejar, bé millor dit, em vaig bloquejar i em vaig posar a xisclar i seguidament em vaig asseure a terra agafant-me les cames i tapant-me les orelles per no escoltar la gent parlant i caminant al meu voltant. La mare es va posar tensa de sobte per la meva reacció i de seguida em va agafar, però es va oblidar que no m’agrada que em toquin i em vaig posar a xisclar més fort del que ja estava xisclant. Ella se’n va enrecordar i em va deixar en pau. Jo vaig mirar de reüll per sobre de la meva camisa i hi havia un munt de gent passant i mirant-me com si fos una noia d’un altre món i vaig apartar la mirada. Després vaig veure com una mà em donava uns auriculars de color verd clar endollats al meu MP5, era la mà de la mare. Me’ls vaig posar i vaig començar a sentir com la música entrava per les meves oïdes. Era la classe de música que sempre m’agrada escoltar ,la música clàssica. M’agraden Verdi, Wagner i Chopin. M’agraden Vivaldi, Bach o Händel. M’agraden molts més compositors i m’agrada poder sentir cada nota, una per una, fent-me un esquema mental i veient com pugen i baixen. També m’agrada jugar a identificar cada instrument i a vegades m’agrada escriure partitures com les seves. Em fa relaxar i sentir-me segura.

Quan m’atabalo també em poso a dibuixar, és una altra forma de desconnectar.

I quan no tinc el meu MP5 ni estris per dibuixar, vaig al parc del costat de casa meva a veure com es mouen les fulles dels arbres, o com els ocells volen o a tirar pedres rodones al llac dels ànecs. M’agrada anar al parc perquè és tot de color verd i no hi va gaire gent.

A vegades m’estiro a la gespa del parc i tanco els ulls per raonar sobre les injustícies de la meva vida. Penso que, si hagués arribat a néixer i créixer normal com tots els altres nens, tot seria diferent. Els meus pares no es barallarien més per mi, no haurien de fer coses per mi, ni s’haurien d’avergonyir quan em poso a cridar. No aniria a un col·legi especial, i podria jugar amb els meus amics i quedar amb ells com tots els altres nens. No es burlarien de mi, i la gent que passa pel meu costat quan crido no em miraria.

Seria perfecte. Però com que sé que no es complirà mai, intento pensar en el present i procuro millorar la meva actitud per arribar a ser com els altres, encara que no pugui ser-ho del tot.

Alexandra López 3C1

Georgina

muc3b1eca

La meva cosina té síndrome d’Asperger. Des de petites hem estat juntes, és filla única i jo sóc com una germana per a ella. L’he vist créixer i vaig ser-hi present quan li van diagnosticar aquesta malaltia. Per a mi i per la resta de la família no ha estat gens fàcil la convivència al seu costat. El seu nom és Georgina, i fa poc va fer vuit anys.

Els meus tiets van preparar-li una festa, alguns parents hi estaven convidats i van venir els amics més íntims. La Georgina va reaccionar, com es preveia, malament. No li agrada anar amb cotxe, per aquest motiu el seus pares van aprofitar que estava adormida per portar-la al local on es feia la festa. Un cop allà, quan la Georgina es va despertar, es van adonar que s’havien deixat a casa la nina que l’acompanyava a tot arreu. Es va posar a cridar l’abecedari saltant-se les lletres del seu nom (B,C,D,F,H,J…); així es relaxava i mantenia la calma. Per a la Georgina, aquesta nina era un tresor, ningú no la podia tocar ni fotografiar. Com ella mateixa, que té un pànic immens a les càmeres. Després de menjar una mica, va ser l’hora del pastís i es va tornar a posar molt nerviosa per les fotografies que li feien.

Per a mi, el seu comportament en aquell moment va ser del tot habitual, però va sorprendre molta gent, que no tractava sovint amb ella ni amb persones que pateixen problemes semblants. La meva opinió sobre tot això és que la gent que té aquest tipus de malalties té una ment brillant, però no sap relacionar-se amb el món. Ho miren tot des d’una altra perspectiva, com si visquessin en una altra realitat. La Georgina té un do especial per a la música, toca el violoncel des dels quatre anys; en poc temps ha esdevingut una gran violoncel•lista i la seva malaltia no li ha dificultat el camí a l’hora d’aprendre. Però, en canvi, no encaixa a l’hora d’estar amb altra gent.
Em sento molt lligada a ella i he après a veure la vida d’una altra manera.

Maria Ricart i Claudia Tello 3r C1