Estimada Conxa,
La teva època ha estat bastant difícil, primer la necessitat d’anar-te‘n molt lluny a fer feina, o bé per complaure ta mare o la família. Després et vas enamorar d’en Jaume, i va arribar l’Elvira, la vas gaudir ben poc, majoritàriament pel treball al camp, per experiència et puc assegurar que la feina al camp és d’esclaus; més tard esperaves un hereu… o això creies fins que una veïna et va dir que seria nena, i així va ser, segona filla l’Angeleta, per cert m’agrada el nom, potser te’l copio; posteriorment va arribar per fi l’hereu de ta família, el petit Mateu; tots tres molt bons fills. Malgrat tot, la situació es complica quan, a patir de l’any 31 (1931) es proclama la República, més tard el 36 (1936) esclata la Guerra Civil i el 39 (1939) acaba. En aquest procés, el teu estimat va ser afusellat malauradament, a tu i a les teves nenes us van “empresonar” en terres d’Aragó, en vau sortir, encara que marcades per aquest malson. Conxa et vas adonar que no era un somni, era la realitat.
Quan arriba aquell dia… tants records a la ment, oi? Mai no m’he plantejat la idea d’acabar amb la meva vida, però arribar a aquesta decisió ha de ser dur, sort de la teva tieta, que va arribar en el moment just, ella va saber dir-te les coses clares, fer-te entendre que t’havien pres una vida, però que dins de poc tindries vides noves.
I és aquí quan em sento vertaderament identificada amb tu. Els fills creixen, l’Elvira se’n va anar a Noguera amb el seu bon marit fuster, no volia que la seva vida passés al camp, no veia cap futur allà; l’Angeleta també se’n va, i et quedes sola amb en Mateu casat amb la Lluïsa sense amor, només per condició, però després decideixen anar a viure a Barcelona i, és clar, com dir que no a “aquesta oportunitat” per a ells? Deixaves la teva vida, la teva capsa de records molt lluny, però a Barcelona se suposa que hi ha més futur, en Mateu ja tindria treball i pis, a més, tot és a menys d’una hora, com podies dir que no a això? Fàcil… no podies.
M’he pogut adonar que no has estat feliç a Barcelona. Els dies passaven, i tu amb ells; com bé expresses en el teu relat, eres vella, però sobretot infeliç, esperaves pacient la fi dels teus dies. M’ha agradat poder haver-te dit el que realment penso.
Atentament, Nikoll.
Nikoll Orozco, 3B1
http://articulo.mercadolibre.com.ar/MLA-510359880-simil-lego-capitan-america-cartas-impresionante-calidad-_JM
El meu amic imaginari es diu Capità Somiatruites i només el puc veure jo. És divertit i simpàtic, però constantment em dóna consells extravagants i estrambòtics.
Recordo, per exemple, aquell dia que el Capità Somiatruites em va dir que agafés el pastís que havia fet la mare per l’aniversari de l’avi. Feia molt bona pinta, el vaig pescar ràpidament de la cuina i me’l vaig emportar a l’habitació per menjar-nos-el.
Més tard, la mare es va adonar que el patís havia desaparegut i va venir a preguntar-me si l’havia vist. Jo li vaig dir que no, però ella no s’ho va creure i es va posar a escorcollar tota l’habitació. I…el va trobar darrere de l’armari!
Quan es va girar, amb el pastís a la mà, jo ja havia fugit amb el Capità, que havia tingut la genial idea de baixar al soterrani i fondre els ploms.
La mare, que anava amb el pastís baixant les escales cap a la cuina, va ensopegar i la cara li va quedar plena de nata. El pare, que estava a les golfes embolicant uns paquets es va espantar i totes les capses li van caure al cap. Per acabar-ho d’adobar, la meva germana, que estava veient vídeos a Internet, es va quedar de pasta de moniato quan tot l’equip es va apagar.
Van baixar tots tres al soterrani i la mare em va dir que em quedaria sense tele una setmana. El pare, que no podia jugar a cap videojoc durant un mes, i la meva germana em van donar un clatellot.
Quan vaig arribar a l’habitació, el Capità Somiatruites em va dir que no hauria d’haver robat aquell pastís. Serà poca vergonya!
Però ara no em capfico en això, sinó que penso en les pròximes idees que em suggerirà el meu amic, el Capità Somiatruites.
Adrià Morales Roig 1C1