Tag Archives: amistat

L’amistat a distància?

-Pere, aquí diu que un amic és la persona a la qual has de trucar quan estàs content, però, quan estàs malament, segur que ja el tens al costat. Ja saps que, a casa meva, no tenim de tot, i saps perfectament que, si no és aquest mes, serà el següent.
-Laia, creu-me que ho sé, però no vull fer-me a la idea.
-Fa temps que la meva família passa per mals moments, tots em diuen que ens n’anirem a Alemanya, allà hi ha més treball. Només em falta aprendre a parlar alemany!
-Sense parlar alemany no te’n pots anar! Has d’aprendre’n i trigaràs molts mesos -em va fer l’ullet.
-No pensis que me’n vull anar. No ens podrem veure. Però ara vull ser feliç, no m’amarguis el dia, sisplau.
-D’acord, hem d’aprofitar el temps que encara estarem junts.
M’agradaria haver sabut que aquestes paraules serien de les últimes. I que precisament ell no seria la persona que m’amargués el dia. En arribar a casa, estava tota la meva família al voltant de la taula, esperant-me. Van demanar-me que seiés i, en aquell moment, vaig escoltar les poques paraules que farien que em posés a plorar: Laia, ens n’anem a Alemanya.
El vaig trucar i vàrem quedar en un parc que hi ha al davant de casa. Suposo que, quan em va veure amb els ulls vermellosos, ja sabia el que passava.
Em va abraçar -li va caure una llàgrima. Va dir que, encara que estiguéssim a més de dos mil quilòmetres, no deixaria que la nostra amistat es trenqués.
No puc dir que no ho vam intentar. Al principi parlàvem pràcticament tots els dies, però cada vegada menys. Van passar setmanes, mesos, anys, molts anys.
Demà és el meu aniversari, faig els setze. Vindrà a passar uns dies a casa. Ja fa tres anys, tres llargs anys des de l’última vegada que ens vam dirigir la paraula. Tinc ganes de veure’l. Haurà canviat? Serà més castany? Estarà moreno? Li hauran tret els ferros? Li haurà sortit barba? Encara tindrà el preciós color oliva als seus ulls? Eren preguntes que hauria d’esperar a contestar.
Per fi és 18 de febrer, el meu pare m’acompanya a rebre’l a l’aeroport. Ja portem trenta minuts esperant; suposo que es deu haver retardat l’avió. De sobte, algú crida fort: Laia! Laia! Encara que el to de veu era una mica més greu, la vaig notar familiar: era ell, era en Pere! Vaig córrer cap a ell. Ens vàrem fondre en una abraçada que semblava que no s’acabaria mai.
Totes les meves preguntes tenien una resposta: Estava més moreno, més alt, tenia el mateix color d’ulls i el mateix somriure, però sense els ferros, continuava essent ell.
Va ser una setmana increïble. Però tot el que comença, acaba.
Em semblava impossible: una altre comiat, un altre cop llàgrimes als ulls; un adéu, que esperava que aviat es convertís en un “hola”.
Aquesta vegada, però, sí que vam complir la promesa: ja portem sis mesos sense veure’ns, però parlem cada dia. Estic molt contenta.

Paula Almeida Gómez 3C

Anuncis

Amistat i teatre

-Va, Nil, no acaparis el joc, que jo també vull jugar!

-Espera’t, Leo, només és un moment, ara estic en ratxa – va dir en Nil, concentrat en la pantalla del televisor.

-Quan acabem el partit, ja et deixo jugar jo, que porto més estona -em va dir l’Edu.

No sé com s’ho feien, però sempre acabaven jugant més ells que no pas jo. De fet, el joc no era el que més m’importava. Jo només volia estar amb ells i passar l’estona. Ens deien els tres mosqueters, com és evident, perquè sempre anàvem junts. Quan fèiem grups a educació física, anàvem junts; quan havíem de fer un treball de classe, el fèiem junts; a l’hora del pati sempre estàvem plegats…, ens havíem guanyat el nom. Em sentia molt satisfet de formar part d’un grup, de pertànyer a algun lloc on encaixessis, on t’estimessin tal com ets.

Un dia vaig veure un anunci que informava sobre classes de teatre al centre cívic del meu barri. A diferència de l’Edu i d’en Nil, a mi m’agradava molt el teatre i l’actuació. Sempre havia somiat estar d’alt d’un escenari i poder representar una obra a tot un públic pendent de mi. Així doncs, vaig anotar l’adreça i l’hora, decidit a apuntar-m’hi. El dia següent vaig arribar al centre cívic i em vaig apuntar a la recepció, allà em van dir que aquella mateixa tarda es farien les presentacions.

A la tarda vaig tornar, i vaig entrar en una petita sala amb un escenari, on hi havia deu persones: set noies i tres nois, un dels quals, el professor de teatre. Sóc una mica tímid, així que vaig entrar sense dir res, però després de les presentacions, no sé com, vam començar a parlar tots com si ens coneguéssim de fa temps. Un dels nois em va cridar l’atenció, en Ricard. Era molt extrovertit i havia estat el primer de parlar. Tenia l’actitud d’aquell a qui no li importa el que pensin sobre ell. La primera classe va ser un èxit i vaig confirmar que hi aniria cada dimecres.

Quan sortíem dels assaigs, en Ricard i jo tornàvem pel mateix camí i, des del primer dia, mantinguérem llargues conversacions sobre teatre, estudis, música… Em vaig adonar que tota la setmana esperava que arribés el dimecres, fins que, al final, vaig admetre que sentia alguna cosa per en Ricard. En Nil i l’Edu també es van adonar d’aquest mena de distracció que s’havia apoderat de mi. Em veien distret , absent, i els vaig explicar l’activitat que feia els dimecres sortint de l’institut. Em van mirar estranyats i es van riure de mi, però no em van dir res; al cap i a la fi, tant se’ls en donava el que fes. Finalment, em vaig decidir a dir-los allò que més temia, amb l’esperança que em fessin costat:

-Nois, us vull dir una cosa…  Durant aquests mesos que he fet teatre he conegut algú…

-Ho sabia! Ja t’ho havia dit, Nil, que en Leo s’havia penjat d’alguna noia.-va exclamar l’Edu

-No, Edu, no es tracta d’una noia… és d’un noi de qui m’he enamorat; es diu Ricard.

A partir d’aquell moment, res va ser com abans. Es van distanciar de mi, com si em tinguessin por. No volien ajuntar-se amb algú que es podia enamorar d’ells en qualsevol moment. Ho vaig passar fatal durant aquells mesos. Sentia que m’havien traït: jo pensava que els amics sempre es feien costat, passés el que passés. M’havia fet aquella il•lusió, com a les pel•lícules, on tot és perfecte. Sentia una gran buidor i un profund malestar. Només m’ho passava bé quan estava amb en Ricard, un dia a la setmana.

Però, per sorpresa meva, un dia, quan estava assajant el guió a casa meva, van tocar al timbre. Vaig obrir i vaig veure que eren en Nil i l’Edu. Em vaig quedar parat, sense poder dir res.

-Et devem unes disculpes.

El temps va passar volant mentre parlaven de tot el que havien experimentat en les darreres setmanes. S’havien allunyat de mi perquè no sabien ben bé com portar aquella situació i havien triat l’opció més fàcil: no afrontar el problema. A partir d’aquí, tot va anar millorant i aviat va ser com abans, com sempre havia estat.

Els vaig presentar en Ricard i els va caure molt bé. Vam tornar a fer-ho tot com uns mesos enrere i van desaparèixer les tensions. Em tornava a sentir complet i totalment feliç. No importava el que passés perquè tenia el suport dels meus millors amics.

Ara res no ens podrà separar.

Una amistat que durarà per sempre

Diuen que els errors no s’obliden, sinó que s’aprèn a conviure amb ells. Jo, desgraciadament, he de viure el meu dia a dia amb aquesta història:
L’Eva era la mena d’amiga que qualsevol pot desitjar i, per sort, podríem dir que estàvem destinades a estar juntes. Des que ens vam conèixer, mai no ens havíem separat: anàvem al mateix col·legi, al mateix institut… Resumint, érem com carn i ungla.
Un dia, desprès del col·legi, vaig demanar a l’Eva si em podria ajudar en el treball de biologia sobre el nostre arbre genealògic. Vam anar a casa meva, i ens vam posar mans a l’obra. Els meus pares havien sortit un moment; vam entrar al despatx del meu pare, a remenar els calaixos en busca de fotos familiars. No trobàvem res, fins que l’Eva va treure un document:
“… Dia d’adopció: 15 d’Abril del 1957. Nom: Eva Molins Puig…”
No sabia què dir i, segons semblava, l’Eva tampoc. Ens vam mirar i em va abraçar.
Just en aquell moment, la meva mare irrompia a la sala:
– Què feu amb aquest paper? No sabeu que això és de molt mala educació?
– Sóc adoptada? – vaig dir amb un fil de veu.
– Lara, sento no haver-t’ho dit abans, però volia esperar que fossis més gran…
– Llavors, qui són els meus pares? – vaig interrompre.
– A veure, filla, jo no sé qui són els teus pares. Només sabem que eres a l’orfenat pràcticament des que vas néixer. Actualment, és molt possible que els teus pares siguin morts, de manera que no cal donar més voltes al tema.
Va haver-hi un silenci interminable, i va ser allà quan em vaig adonar que l’Eva feia estona que havia marxat.
Vaig parlar amb els meus pares i em van donar més detalls sobre el tema: quan em van adoptar, per què… Ells em van obrir els ulls, fent-me prendre consciència que havia tingut molta sort que m’haguessin adoptat. Però, tot i que els meus pares sempre serien ells, els adoptius, la curiositat em demanava conèixer els biològics.
L’endemà, a l’escola, vaig estar parlant amb l’Eva sobre el tema, li ho vaig explicar tot i ens vam proposar descobrir més coses sobre els meus pares “de sang”.
Al cap de dos anys, ja teníem un fil del qual estirar. Es deien Marco i Paola, em van tenir amb 18 i 16 anys, respectivament, i actualment vivien a Itàlia. Vam aconseguir la seva adreça i ens vam començar a enviar cartes.
Finalment, un dia ells van proposar de venir a visitar-me. No podia creure m’ho, coneixeria els meus pares biològics!
Tot estava planejat, la mare els prepararia una habitació per passar el cap de setmana i l’Eva i jo aniríem a l’aeroport a buscar-los.
Va arribar el dia. Estava molt nerviosa. L’arribada de l’avió estava prevista per a dos quarts de quatre, i ja passaven uns minuts d’un quart.
Vaig anar un moment al lavabo i, tornant, vaig veure l’Eva parlant amb algú.
– Qui eren? – vaig preguntar-li.
– Ni idea. S’havien perdut.
Passaven les hores i no apareixien; vam decidir tornar a casa.
A la setmana següent, vaig rebre una carta on els meus pares “italians” afirmaven que no em volien tornar a veure mai més i que, quan els necessités, ells no estarien al meu costat.
Vaig enfonsar-me. Vaig estar reflexionant una estona en el que havia passat i em vaig adonar d’una cosa: com podien dir que “no em volien TORNAR a veure” si mai no m’havien vist? Vaig ensenyar-li la carta a l’Eva, i la vaig notar molt nerviosa. No podia ser. L’Eva, la meva amiga, m’havia enganyat. Per què?
– Eva, eren els meus pares, veritat? Els de l’aeroport, els que s’havien perdut. Eren ells, oi?
– No… bé, sí. Però tot té una explicació.
– L’explicació de tot això és que m’has separat per sempre dels meus pares, i mai més no tindré l’oportunitat de conèixer-los. No vull saber res més de tu! M’has traït!
Des de aleshores, vam seguir camins molt diferents i no vam tornar a saber mai més res l’una de l’altra.
Avui, 19 de març del 2012, llegeixo aquest diari i m’adono que les coses, abans que res, cal parlar-les i, sobretot, cal prestar atenció als altres. Només així podem evitar errors que després ens saben molt de greu:

“Estimat diari, avui ha estat un dia molt confús. Se suposa que la Lara, per fi, coneixerà els seus pares, però he estat investigant-los i no són gent de fiar. Van tenir la Lara molt joves, la van donar en adopció per treure unes quantes peles i van marxar a Estats Units. Al cap de tres anys, van ser deportats a Espanya per tràfic de drogues. Un cop a Espanya, van anar a Itàlia, on se sospita que estan embolicats en una màfia.
Però, com li dius tot això a una amiga? Sé que està malament, però la veia tan il·lusionada que he preferit enganyar-la. M’he fet passar per ella davant dels seus pares i els he dit que, si van tenir la barra i la vilesa d’abandonar-me, no són els meus pares, que més m’estimava que tornessin per allà on havien vingut.
Espero que m’ho perdoni algun dia.
Eva.”

I vet aquí el meu error, el major error que es pot cometre, ara i sempre: no saber escoltar. Quan era el moment, no vaig escoltar l’Eva, i ja no ho podré fer mai més. Ella tan sols m’ha pogut deixar el seu diari i el valor d’una amistat que durarà per sempre.

Laura Ortega, 3rC

Una nova i llarga amistat


Arribava l’estiu, aquella època de l’any que la majoria de la gent està esperant per poder descansar, gaudir de la platja, marxar de vacances, conèixer nous indrets…
En Dídac era un cas a part. Per a ell, l’estiu volia dir marxar al poble dels seus tiets, on la temperatura, durant el dia, solia passar dels 32ºC. També respresentava no veure els seus amics durant aquells dos mesos eterns i acomiadar-se de la família més propera que tenia.
En Dídac era un adolescent senzill; amb ben poc era el noi més feliç que podies trobar. Cada dia anava a l’escola, on s’esforçava al màxim; quan tornava a casa, cuidava la seva àvia, que patia alzheimer; ajudava la mare en totes les feines de casa i, quan ho acabava tot, encara que fossin les dotze de la nit, feia els seus deures.
El cap de setmana seguia ajudant la seva família i, quan tenia temps, sortia a jugar amb els seus amics a futbol, a l’esplanada de sorra de davant de casa.
Qualsevol altre adolescent aquesta rutina l’hauria trobat avorrida, però per ell no. No tenia ni consoles, ni ordinador, ni mòbil, ni una casa luxosa; tot al contrari: casa seva era una mena de barracó amb un petit menjador enganxat a la cuina, una sala de bany i dues habitacions, una per als pares i una per a ell i l’àvia.
De fet, en Dídac no necessitava cap luxe, només volia que ell i la seva família estiguessin units.
Només li faltava una cosa per completar la seva felicitat: passar més temps amb el seu pare. El pare era el carter del poble i es passava el dia treballant per tal de mantenir la família.
De l’única cosa que podia viure la família d’en Dídac era del sou del pare. Va arribar un moment que el salari era tan baix que van haver de prendre mesures: van decidir enviar en Dídac a casa dels tiets durant aquell estiu que arribava. Els tiets vivien en una urbanització molt luxosa dels afores de Vic.
En Dídac no volia marxar, però alhora entenia la greu sitació en què es trobava la seva família. Ja no els quedaven diners per a l’aigua, ni per a la llum, ni per a la roba i gairebé ni per al menjar.
A més, en Dídac no tenia gaire bona relació amb els tiets, ja que ells sempre l’havien vist com el pobre i desgraciat nebodet.
Es preveia que aquell estiu del 91 fos dels més calorosos dels últims anys; a més, també seria un dels més durs per a en Dídac.
Quan va arribar l’hora de marxar, en Dídac es va acomiadar de la seva família i va pujar al taxi que l’esperava fora, direcció a Vic.
Un cop arribat al seu destí, en Dídac es va instal•lar. Tenia una habitació amb un llit de matrimoni, una televisió, una sala de bany amb una gran banyera per a ell sol…
Però, per molts luxes que tingués en Dídac, sentia un gran buit al cor. Allà no es trobava estimat per ningú, se sentia sol.
Una nit estava al bacó, mirant les estrelles i, de cop, va pensar:
-Algun noi de la meva edat deu viure per aquí, no? Ja ho tinc, buscaré un amic!
L’endemà va anar a trucar casa per casa per veure si trobava algú per comaprtir les seves estones i els seus jocs. Les cases a les quals va picar eren totes enormes, amb grans jardins, i la majoria amb piscines. Quan la gent li obria la porta, el miraven malament i el feia fora per la seva manera de vestir. A vegades, sentia que alguns deien:
-Què hi fa un pobre desgraciat com aquest per aquí?
En Dídac, en sentir-ho, notava els ulls plorosos, però seguia intentant trobar un amic; tenia el pressentiment que l’esperava.
Quan ja es feia fosc, va decidir trucar a la casa més gran d’aquella urbanització. Li feia respecte i pensava que no li obririen la porta, però no va ser així.
Ell va trucar i un noi d’uns catorze anys, alt, prim, morè i amb uns ulls verds que li lluïen en el rostre, el va obrir i li va dir amb un somriure d’orella a orella.
-Bona nit, que voldries alguna cosa?
En Dídac, tímidament, va contestar:
-Un amic!
Semblava que al noi li hagués fet gràcia la resposta d’en Dídac, de manera que es va posar a riure. De cop i volta, va aparèixer una dona amb uns rínxols rossos, que semblava ser la mare del noi, i va cridar:
-Pol, Pol, què fas parlant amb aquest pobre nen? Ja m’han dit totes les veïnes que ha vingut un noi nou a la urbanització que no para de molestar trucant casa per casa. Tanca la porta!
En pocs instants, va notar el fort cop de la porta tancant-se davant dels seus ulls. Aquesta vegada sí que es va posar a plorar i va decidir rendir-se.
L’endemà algú va picar a casa dels seus tiets demanant per ell. Va mirar pel balcó i va veure el noi que havia conegut la nit anterior. Va baixar ràpidament i el noi, que semblava ser molt simpàtic, li va dir:
-Hola, em dic Pol i m’agradaria disculpar-me pel numeret que va muntar ahir la meva mare. Perdona-la, sempre em vol protegir de tot i mai no em deixa sortir a jugar amb els altres, perquè considera que són uns mal educats o que no són suficientment bons per a mi. Em fa quedar a casa, diu que allà tinc tot el que necessito per ser feliç. Però ja n’estic fart, jo també vull un amic!
En Dídac, en sentir aquelles paraules, va tenir la sensació que s’entendria perfectament amb en Pol, ja que tots dos tenien la necessitat de tenir un amic amb qui poder passar llargues estones; a més, en Pol li havia transmès molta confiança. Sense adonar-se’n, es van posar a parlar i es van quedar fins ben tard. S’avenien molt. En un moment precís, en Pol li va dir:
-La meva mare cada dia marxa al gimnàs, a la piscina, a prendre el te amb les amigues.. Si vols, durant aquestes estones et puc venir a buscar i juguem o parlem, però ella no es pot adonar que som amics, et sembla bé?
-Perfecte!- va contestar en Dídac- Fins demà, Pol!
Aquella nit en Dídac se’n va anar a dormir més content que mai tot pensant que, per fi, havia trobat algú amb qui passar bones estones aquell estiu i que segur que, quan ho expliqués a l’àvia, al pare i a la mare, tots estarien molt contents.
Van passar dies i dies i en Pol mai no fallava a en Dídac. Cada dia, a la mateixa hora, l’anava a buscar i passaven moltes hores junts jugant a cartes, a pilota, explicant-se acudits i anècdotes, refrescant-se amb la mànega… Es van fer amics íntims!
Durant l’estiu semblava que aquella amistat no s’acabaria mai, però va arribar el setembre. Allò volia dir que a en Dídac li tocava tornar amb la seva família i a la rutina de sempre. Per una banda, en tenia ganes, però, per l’altra, se li feia impossible imaginar-se un dia sense en Pol.
Quan va arribar el moment d’acomiadar-se, van fer una promesa. Durant l’any, s’anirien escrivint i, el proper estiu, es tornarien a veure, dia sí i dia també.
Quan en Dídac va arribar a casa, va fer una forta abraçada al pare i a la mare, els va explicar tot el que havia viscut aquell estiu. De sobte, ells es varen posar a plorar. Li van dir que tenien dues notícies: una de bona i una de dolenta. La bona era que el pare s’havia convertit en el nou cap de l’empresa de carters i li havien apujat considerablement el sou. En Dídac, en sentir allò, es va alegrar molt: el pare havia dedicat moltes hores de treball i s’ho mereixia.
La notícia dolenta va ser molt dura per a ell: l’àvia havia mort.
En Dídac va recordar tots els moments que havia passat al costat de l’àvia i va pensar que potser així seria millor. Els últims mesos l’àvia havia estat patint molt, ja li tocava descansar tranquil•la, tot i que tots la trobarien molt a faltar.
Al cap de pocs dies va rebre la primera carta d’en Pol i ell li va contestar explicant-li les novetats. A partir d’aquell moment, molt sovint s’enviaven cartes tot esperant que arribés el següent estiu, mentre recordaven el que havien passat: aquell estiu que semblava un calvari per a en Dídac, però que va acabar convertint-se en el millor de la seva vida!
Marina Sindreu i Mar Sabater

L’amistat

Quan jo estava trista,
tu em vas treure aquell somriure que dius que és tan bonic.
Quan jo estava contenta,
tu reies amb mi.
Quan jo no tenia res a fer,
tu em vas distreure.
Quan jo necessitava parlar amb una persona que m’estimés,
tu sempre estaves allà.
Quan jo tenia mal de cap,
tu eres la medecina exacta que necessitava.
I tu sempre tindràs una amiga, una companya que et tornarà tots els favors.
Perquè l’amistat és com una esfera, per molt que avancis, mai no arribaràs al final.