Tag Archives: amor

L’amor que ve del mar

Melodia López

Melodia López

El mar és llunyania i absència. La imatge de la Puntaire esperant pacient dies i anys el retorn de l’estimat, fent puntes de coixí a la vora del mar, és la manera com la literatura popular ha adaptat un tema que ja havia tractat la mitologia clàssica. La llegenda de la donzella que es va convertir en un arbre és una mostra de la tendresa i la paciència infinita amb què espera el seu amat la donzella enamorada.

El mar també representa allò desconegut, el misteri. Per això, l’amor que arriba del mar no és fàcil de reconèixer. Aloma sembla Penèlope, que, quan va tenir Ulisses davant, després de molts anys de separació, no el va saber reconèixer. Ulisses també venia del mar i retornava cap a casa.

Aloma no ho sap ni s’ho imagina, però les ones del mar li porten l’amor: del mar arriba Robert, l’home que ha travessat l’oceà per oblidar-ne un altre, d’amor. Però el mar s’endurà l’amor, quan Aloma ja està convençuda que la seva primera experiència ha estat com un verí: dolç com la mel, però cruel com una ferida. Aloma sap que la relació amb Robert s’ha esgotat.

El comiat en el vaixell és trist, com tots els comiats anunciats, però no per això és menys dolorós. I mentre baixa l’escala del vaixell per tornar al port, Aloma sent que deixa un capítol de la seva vida enrere. Tancat en una cabina, el mar li ha portat i se li ha emportat l’amor. Robert, per la seva banda, fa el camí del mar per recuperar l’amor que va deixar a l’altra banda de l’oceà. És com si les onades fossin capritxoses i els agradés deixar un amor a cada platja. Aquests amors que vénen del mar arriben sempre a aquelles persones que més esperança i més il·lusió han posat en l’amor.

L’arribada és dolça, però l’adéu és dolorós. La mar s’enduu l’amor i Aloma baixa l’escala del vaixell com si baixés a l’infern de la infelicitat. Poc després baixarà les escales de casa seva per no tornar-hi mai més: el temps feliç de la infantesa queda enrere. Com la Colometa de La Plaça del Diamant, que s’acomiada del seu pis de tota la vida, baixant les escales i fent un gran crit d’alliberament perquè es treu de sobre totes les tristeses del passat.

Les escales, com el mar, ofeguen el temps viscut i la felicitat que se’n va per no tornar.

Aleix Molina i Jofre Mateu

Anuncis

L’amor em fa fàstic…

http://cosechadel66.es/?p=1981Retocs: Anna Aceña i Melani Castillo

http://cosechadel66.es/?p=1981
Retocs: Anna Aceña i Melani Castillo

Amb aquesta frase s'obre la novel·la. I la sentència aviat anirà acompanyada d'una escena terrible: una gata de carrer és assetjada per un mascle que la força fins a provocar-li vòmits i convulsions. La fi horrible de la bèstia tanca un episodi macabre: la gata mor apallissada pel vigilant del carrer mentre paria en plena nit. És una escena desagradable, impactant, però… per què? La novel·la està plena de paral·lelismes que van omplint de sentit la història principal. Nosaltres ens hem fixat en el següent: Hi ha una família pobra que Aloma a vegades observa; la família apareix al principi i al final de l'obra. Justament al final, la filla retorna al barri amb la panxa grossa, a punt de parir, encara més miserable que al principi. Creiem que, entre la gata apallissada i Aloma, que també està prenyada i sola, se situa aquesta noia sense nom, que completa tot el quadre.

L’amor sempre és engany; els sexe és apassionat, però només dura un instant; després queda un buit immens: el ventre gros i la soledat. Fins i tot, la pròpia mort, no física, sinó psicològica: el fill naixerà, i l’esborrarà: “… Només té importància el fill, sempre ha estat així: neixen i ho esborren tot” (Rodoreda, Aloma. Barcelona, Ed. 62, 1980, Cap. XX, pàg. 124).

Només li quedarà un camí fosc en la nit, sense il·lusions: “I Aloma es va perdre carrers avall, com una ombra, dintre de la nit que l’acompanyava”. (Ídem, pàg. 126).

Quan Aloma s’adona que l’amor es presenta amb una aparença dolça i amable, però que després només deixa desengany, reacciona amb odi i violència. Rebutja Robert quan se sent molt afectada per la mort del petit Dani. Alguna cosa molt profunda se li remou per dins. Ha perdut l’amor més net i més innocent que tenia. Per aquest motiu, quan Robert se li acosta, i ella no ho desitja, el mossega amb força, fins a fer-li sang.

És revenja per la solitud que li espera? És rebuig de tot el que hi ha d’egoisme en l’amor entre homes i dones? Sigui el que sigui, el gest violent d’Aloma ens fa pensar en la frase inicial de la novel·la: “L’amor em fa fàstic”. I ens ajuda a entendre altres declaracions d’Aloma: “Hi havia moments que odiava tothom, menys el nen” (Ídem. Cap IV, pàg. 35). “Digues a Dani que hi penso molt (…), que només l’estimo a ell” (Ídem. Cap. XI, pàg. 71).

Un amor pur, sense passió, sense sexe, sense ventre gros? Potser ens acostem al final de La Plaça del Diamant, en què Colometa troba el repòs i l’equilibri al costat d’Antoni, l’adroguer que havia quedat esguerrat a la guerra i que era impotent. Només amb ell, la protagonista oblida els mals records del seu primer matrimoni.

Melani Castillo i Anna Aceña

L’amor a “Aloma”, un mirall trencat

Aloma és novel·la iniciàtica, relat del recorregut vital de la protagonista, que abandona adolescència i joventut per fer-se adulta. El camí està ple de proves i l’amor n’és la decisiva.

L’amor és somiat i contemplat amb respecte per una noia jove, enlluernada d’heroïnes romàntiques. I arriba carregat de màgia, de llum d’estiu i d’olor de flors, de sortilegi de nit de Sant Joan. Però tota màgia d’estiu sucumbeix al vent d’hivern. El fred s’instal·la en el cor dels amants i l’amor se’ls glaça. Estranys l’un de l’altra, es fan mal i es deixen el mal per penyora: records que són ferides, la veu prima d’un infant que ha de néixer.

I al voltant, tot de promeses d’amor: la núvia com una donzella en flor, els casats que “cada dia s’estimen més”… (M. Rodoreda, Aloma. Barcelona, Ed. 62, 1980. Cap. VI, pàg. 49). Però també, tot de ferides d’amor: cors que sagnen a cel obert sense dissimular el seu dolor: Joan i Anna, desenganyats del matrimoni; els amants de Coral, abandonats com titelles de guinyol; Daniel i Dani, espantats fins i tot de viure.

Tantes il·lusions… i totes cremades, com ales de papallona al sol brillant de primavera. Mirall trencat al final del camí, així és l’experiència d’amor per a Aloma i per a tots els que la volten. Poc en resta de la trencadissa de tants cors: bocins de felicitat perduda, de records llunyans que mai no recomponen l’esplendor d’aquell somni que a tots va emmirallar.

Nosaltres, però, lectors i lectores agosarats, intentarem recollir els bocins de tantes històries per refer miratges i explicar ferides que gairebé no es gosen dir.

Badaloma

L’amor a una mare

Aquella tarda d’intensa pluja, en aixecar-me del llit, quan contemplava les gotes que queien a la finestra, vaig observar-me en el vidre i vaig veure que tenia la cara inflamada. Vaig cridar a la meva mare, que era al menjador, i li vaig explicar que em feia molt de mal la cara.
-Mira el que m’ha sortit a la cara, mare- li vaig dir
-Hem d’anar corrents a l’hospital. Vesteix-te que això sembla molt greu- em va contestar amb preocupació.
Vaig anar a l’habitació i vaig agafar el primer que vaig veure a l’armari, no m’importava si la roba que duia no estava prou de moda, el que més em preocupava era que allò que tenia a la cara no fos gaire important.
Dies enrere, al pati de l’institut, el meu amic Pere m’estava parlant d’una passa de tumors que es contagiaven molt fàcilment i que et podien sortir o bé a la cara o a tot el cos. M’havia dit que un nen de 3r C tenia aquesta infecció i estava molt greu a l’hospital. Tota aquella conversa l’anava recordant mentre estava en la sala d’espera de l’hospital.
-Fransesc Puig, passi per la sala 4, si us plau- em van cridar des de dins.
Em vaig dirigir cap a la sala i només de posar-hi un peu dins, em van mirar i em van enviar a una sala especialitzada.
Vaig anar corrents fins a aquell lloc ple de llums i de màquines, que cada cop m’anaven fent més por. Els metges van estar una estona mirant-me, observant-me i parlant entre ells amb les seves paraules científiques, potser perquè jo no entengués res.
Al cap d’una estona notava com ja no podia ni respirar i se m’anava acabant l’aire. Estava sol en aquella habitació, mentre la meva mare parlava amb els metges. Vaig veure passar la meva vida ràpidament, davant dels meus ulls, des que vaig néixer fins als dies terribles en què el meu pare maltractava la meva mare; vaig veure, fins i tot, la mort del meu pare.
La meva mare era maltractada físicament i psicològicament pel meu pare, dia a dia, fins que ell va morir d’un infart. Ja sé que aquell home era el meu pare, però jo no volia que continués vivint d’aquella manera; no volia que, per culpa de l’alcohol, les drogues i altres coses que l’anaven destruint, la meva mare en patís les conseqüències.
Ja em quedava poc alè i molt poc oxigen per continuar vivint. Van arribar els metges i em van portar al quiròfan directament; la meva mare es va quedar plorant a la sala d’espera. Si jo me n’anava, ella es quedaria sola perquè era el seu únic fill; però de cap manera jo no volia deixar-la ni abandonar-la. Així que, amb totes les meves forces, i amb l’ajut dels metges, després d’uns dies crítics a l’UCI, vaig sortir d’aquell tràngol.
Els doctors m’havien deixat nou, la meva cara havia recuperat el seu aspecte. Quan em vaig poder incorporar en el llit, vaig fer una abraçada ben forta i un petonàs a la meva mare; li vaig dir a l’orella:
-Mare t’estimo i, si he sortit d’aquesta, és perquè tu m’has ajudat-
La vaig fer plorar, però aquesta vegada d’emoció. Era la meva mare, de manera que això era el mínim que podia fer.
Des d’aquell dia, estem molt units i gràcies a ella he superat aquell tumor maligne amb molta facilitat. Avui puc assegurar que cada dia que passa som més feliços.

Elías A. Romero