Una nova i llarga amistat

Arribava l’estiu, aquella època de l’any que la majoria de la gent està esperant per poder descansar, gaudir de la platja, marxar de vacances, conèixer nous indrets…
En Dídac era un cas a part. Per a ell, l’estiu volia dir marxar al poble dels seus tiets, on la temperatura, durant el dia, solia passar dels 32ºC. També respresentava no veure els seus amics durant aquells dos mesos eterns i acomiadar-se de la família més propera que tenia.
En Dídac era un adolescent senzill; amb ben poc era el noi més feliç que podies trobar. Cada dia anava a l’escola, on s’esforçava al màxim; quan tornava a casa, cuidava la seva àvia, que patia alzheimer; ajudava la mare en totes les feines de casa i, quan ho acabava tot, encara que fossin les dotze de la nit, feia els seus deures.
El cap de setmana seguia ajudant la seva família i, quan tenia temps, sortia a jugar amb els seus amics a futbol, a l’esplanada de sorra de davant de casa.
Qualsevol altre adolescent aquesta rutina l’hauria trobat avorrida, però per ell no. No tenia ni consoles, ni ordinador, ni mòbil, ni una casa luxosa; tot al contrari: casa seva era una mena de barracó amb un petit menjador enganxat a la cuina, una sala de bany i dues habitacions, una per als pares i una per a ell i l’àvia.
De fet, en Dídac no necessitava cap luxe, només volia que ell i la seva família estiguessin units.
Només li faltava una cosa per completar la seva felicitat: passar més temps amb el seu pare. El pare era el carter del poble i es passava el dia treballant per tal de mantenir la família.
De l’única cosa que podia viure la família d’en Dídac era del sou del pare. Va arribar un moment que el salari era tan baix que van haver de prendre mesures: van decidir enviar en Dídac a casa dels tiets durant aquell estiu que arribava. Els tiets vivien en una urbanització molt luxosa dels afores de Vic.
En Dídac no volia marxar, però alhora entenia la greu sitació en què es trobava la seva família. Ja no els quedaven diners per a l’aigua, ni per a la llum, ni per a la roba i gairebé ni per al menjar.
A més, en Dídac no tenia gaire bona relació amb els tiets, ja que ells sempre l’havien vist com el pobre i desgraciat nebodet.
Es preveia que aquell estiu del 91 fos dels més calorosos dels últims anys; a més, també seria un dels més durs per a en Dídac.
Quan va arribar l’hora de marxar, en Dídac es va acomiadar de la seva família i va pujar al taxi que l’esperava fora, direcció a Vic.
Un cop arribat al seu destí, en Dídac es va instal•lar. Tenia una habitació amb un llit de matrimoni, una televisió, una sala de bany amb una gran banyera per a ell sol…
Però, per molts luxes que tingués en Dídac, sentia un gran buit al cor. Allà no es trobava estimat per ningú, se sentia sol.
Una nit estava al bacó, mirant les estrelles i, de cop, va pensar:
-Algun noi de la meva edat deu viure per aquí, no? Ja ho tinc, buscaré un amic!
L’endemà va anar a trucar casa per casa per veure si trobava algú per comaprtir les seves estones i els seus jocs. Les cases a les quals va picar eren totes enormes, amb grans jardins, i la majoria amb piscines. Quan la gent li obria la porta, el miraven malament i el feia fora per la seva manera de vestir. A vegades, sentia que alguns deien:
-Què hi fa un pobre desgraciat com aquest per aquí?
En Dídac, en sentir-ho, notava els ulls plorosos, però seguia intentant trobar un amic; tenia el pressentiment que l’esperava.
Quan ja es feia fosc, va decidir trucar a la casa més gran d’aquella urbanització. Li feia respecte i pensava que no li obririen la porta, però no va ser així.
Ell va trucar i un noi d’uns catorze anys, alt, prim, morè i amb uns ulls verds que li lluïen en el rostre, el va obrir i li va dir amb un somriure d’orella a orella.
-Bona nit, que voldries alguna cosa?
En Dídac, tímidament, va contestar:
-Un amic!
Semblava que al noi li hagués fet gràcia la resposta d’en Dídac, de manera que es va posar a riure. De cop i volta, va aparèixer una dona amb uns rínxols rossos, que semblava ser la mare del noi, i va cridar:
-Pol, Pol, què fas parlant amb aquest pobre nen? Ja m’han dit totes les veïnes que ha vingut un noi nou a la urbanització que no para de molestar trucant casa per casa. Tanca la porta!
En pocs instants, va notar el fort cop de la porta tancant-se davant dels seus ulls. Aquesta vegada sí que es va posar a plorar i va decidir rendir-se.
L’endemà algú va picar a casa dels seus tiets demanant per ell. Va mirar pel balcó i va veure el noi que havia conegut la nit anterior. Va baixar ràpidament i el noi, que semblava ser molt simpàtic, li va dir:
-Hola, em dic Pol i m’agradaria disculpar-me pel numeret que va muntar ahir la meva mare. Perdona-la, sempre em vol protegir de tot i mai no em deixa sortir a jugar amb els altres, perquè considera que són uns mal educats o que no són suficientment bons per a mi. Em fa quedar a casa, diu que allà tinc tot el que necessito per ser feliç. Però ja n’estic fart, jo també vull un amic!
En Dídac, en sentir aquelles paraules, va tenir la sensació que s’entendria perfectament amb en Pol, ja que tots dos tenien la necessitat de tenir un amic amb qui poder passar llargues estones; a més, en Pol li havia transmès molta confiança. Sense adonar-se’n, es van posar a parlar i es van quedar fins ben tard. S’avenien molt. En un moment precís, en Pol li va dir:
-La meva mare cada dia marxa al gimnàs, a la piscina, a prendre el te amb les amigues.. Si vols, durant aquestes estones et puc venir a buscar i juguem o parlem, però ella no es pot adonar que som amics, et sembla bé?
-Perfecte!- va contestar en Dídac- Fins demà, Pol!
Aquella nit en Dídac se’n va anar a dormir més content que mai tot pensant que, per fi, havia trobat algú amb qui passar bones estones aquell estiu i que segur que, quan ho expliqués a l’àvia, al pare i a la mare, tots estarien molt contents.
Van passar dies i dies i en Pol mai no fallava a en Dídac. Cada dia, a la mateixa hora, l’anava a buscar i passaven moltes hores junts jugant a cartes, a pilota, explicant-se acudits i anècdotes, refrescant-se amb la mànega… Es van fer amics íntims!
Durant l’estiu semblava que aquella amistat no s’acabaria mai, però va arribar el setembre. Allò volia dir que a en Dídac li tocava tornar amb la seva família i a la rutina de sempre. Per una banda, en tenia ganes, però, per l’altra, se li feia impossible imaginar-se un dia sense en Pol.
Quan va arribar el moment d’acomiadar-se, van fer una promesa. Durant l’any, s’anirien escrivint i, el proper estiu, es tornarien a veure, dia sí i dia també.
Quan en Dídac va arribar a casa, va fer una forta abraçada al pare i a la mare, els va explicar tot el que havia viscut aquell estiu. De sobte, ells es varen posar a plorar. Li van dir que tenien dues notícies: una de bona i una de dolenta. La bona era que el pare s’havia convertit en el nou cap de l’empresa de carters i li havien apujat considerablement el sou. En Dídac, en sentir allò, es va alegrar molt: el pare havia dedicat moltes hores de treball i s’ho mereixia.
La notícia dolenta va ser molt dura per a ell: l’àvia havia mort.
En Dídac va recordar tots els moments que havia passat al costat de l’àvia i va pensar que potser així seria millor. Els últims mesos l’àvia havia estat patint molt, ja li tocava descansar tranquil•la, tot i que tots la trobarien molt a faltar.
Al cap de pocs dies va rebre la primera carta d’en Pol i ell li va contestar explicant-li les novetats. A partir d’aquell moment, molt sovint s’enviaven cartes tot esperant que arribés el següent estiu, mentre recordaven el que havien passat: aquell estiu que semblava un calvari per a en Dídac, però que va acabar convertint-se en el millor de la seva vida!
Marina Sindreu i Mar Sabater

El començament d’una nova vida

…La nit, després de cada dispar, semblava més silenciosa, com si fins i tot les fulles dels arbres s’immobilitzessin porugament. Només el seu cor martellejava. Aleshores, l’Alba va arribar a un punt de preocupació que no podia aguantar més. Va abandonar la roulotte i, ben armada, va agafar el tractor i va anar rumb cap al magatzem de bombones de butà . Va ser un camí molt incòmode, el pitjor que recordava des de la catàstrofe. Va començar a pensar en el que li podia haver passat a en Dídac. La pitjor probabilitat seria que hagués mort, però confiava que no es tractés d’allò; en Dídac havia madurat molt i tenia molt en compte les conseqüències de tot el que feia.
Quan va arribar al magatzem, no va veure ningú. Es va endinsar en l’edifici i no va trobar res de nou. Es va quedar pensant on podia haver anat en Dídac. Fins que es va fixar que, a terra, hi havia les petjades d’un cotxe; va confiar que fossin les del jeep: es va sentir molt feliç de pensar que no li havia passat res a en Dídac. Va pujar corrents al tractor i va seguir les petjades. Pel camí no va trobar cap rastre de ningú, tret de les petjades. Aleshores, a la llunyania, va veure una figura negra, s’hi va anar apropant i de seguida es va adonar que era el jeep que anys enrere havien trobat ella i en Dídac. Es va fixar que estava allà aparcat perquè havia un riu i només es podia creuar a peu. El va creuar. Un cop a l’altra banda, va veure que hi havia un caminet que la conduïa fins a un petit bosc. Va arribar a un descampat on hi havia ple de tendes de campanya. Estranyada, s’hi va apropar. Era un petit poblat amb gent viva! De seguida, entre la multitud, va destacar un noi negre. Era en Dídac! Es va llançar cap a ell, plena d’alegria i de felicitat.
En Dídac li va explicar que aquelles persones eren pescadors a qui els va sorprendre el cataclisme, mentre estaven pescant, per això havien sobreviscut.
I això va donar noves esperances a l’Alba per poder continuar la raça humana.

Laura Ortega 2nC

Llegenda de Sant Jordi: nova versió

Sant Jordi és un cavaller fort, valent, intel·ligent i pacient. El rei de Badalona va cridar-lo un dia perquè al petit poble hi havia un monstre que es menjava, sense cap motiu, la gent del poble. El rei li va dir: -“Cavaller Jordi, vostè és la nostra única esperança per aturar aquell monstre horrible”. I Jordi li va respondre: -“Senyor rei, li dono la meva paraula, intentaré frenar aquella bèstia”. El jove cavaller va anar a la muntanya, a enfrontar-se amb la bèstia. Se la va trobar menjant un os i va dir-li -“Bèstia, vine a enfrontar-te amb mi”. El monstre va anar cap a ell, va donar-li un cop de puny i es va pensar que havia aconseguit batre’l. Sant Jordi semblava mort, però va recordar les paraules del rei: “Cavaller, vostè és la nostra única esperança…”  I va reaccionar, li va clavar l’espasa al cap i tots els ossos de persones que hi havia al costat es van convertir en persones vives de nou.

Artem Shramchenko, 1r B