Tag Archives: te

“Cada noia té promès i duu violetes…”

http://www.fieltruna.com/ca/veure/feltre/33/
Retocs: Elisabet Pérez i Andrea Muñoz

L’amor sempre arriba; arriba amb l’encant d’un ram de violetes, però també amb la fragilitat d’aquestes flors boscanes, efímeres potser perquè són tan belles; delicades i malaltisses perquè necessiten tota la puresa de l’aire.

En el mirall trencat de l’amor, les violetes d’Aloma potser anuncien el somni, tan bonic com impossible, que viurà Salvador Valldaura quan s’enamori de Bàrbara, la violonista enamorada de la música i de la mort, a qui ell regala cada dia un ram de violetes.

La figura de Bàrbara morta recorda la de la delicada Ofèlia de Hamlet, l’una i l’altra, incapaces de sobreviure enmig de les tempestes del món real, que les sacseja i les destrueix.

L’una i l’altra, dues violetes fràgils, destinades a morir bruscament, com l’aranya menuda que Aloma destrueix entre els seus dits la nit de Sant Joan, mentre, significativament, es fon davant seu el gelat que tant desitjava de xuclar, però que no gosa acostar-se als llavis.

Encara un detall imoprtant: Violeta és el nom de l’amiga de Robert, la que Aloma contempla en el retrat, la que li envia cartes des d’Amèrica demanant-li que torni; en fi, l’amor que, un dia, deixà a la riba per travessar l’oceà. Violeta, rival d’Aloma? Més aviat la constatació del fracàs; ja feia temps que la relació amb Robert era un vaixell a la deriva, amb vies d’aigua arreu de la nau. Violeta també ha fet el seu dol i ha patit, com Aloma, l’absència i l’abandó.

Es fa ben clar, ara, el sentit del versos que canta Joaquim, l’últim amant de Coral. Joaquim és també una ànima ferida. L’actitud altiva i despectiva de Coral el converteix en un ésser derrotat, vençut d’amor. Ell també, com Aloma, com Violeta, pot dir: “Cada noia té promès i duu un ram de penes”.

I és que cal no oblidar que, a vegades, impregnada del disgust de viure que sembla haver-li encomanat Daniel, el germà que va triar morir, Aloma exclama: “Només que la claror fos violeta tot seria horrorós”, (Rodoreda, Aloma. Barcelona, Ed. 62, 1980. Cap. V, pàg. 45).

Andrea Muñoz i Elisabet Pérez

Anuncis

Te la jugues?

Ara us explicaré la història d’una família molt peculiar.
En la família hi havia el pare, la mare, el fill i la filla.
La família tenia moltes manies. Per exemple, als fills els agradava tenir sempre la llum encesa i als pares sempre apagada (perquè eren uns maniàtics d’estalviar diners i ajudar el medi ambient). També, per exemple, els pares no feien servir quasi mai el cotxe i, en canvi, als fills els encantava. Per això sempre s’estaven empipant entre ells fins que un dia van aprendre a respectar-se mútuament els gustos els uns als altres amb aquesta experiència que van viure junts:

Un dia la família estava molt contenta perquè havien guanyat un premi, després d’haver comprat molts cupons d’un producte comercial. El premi era participar en el concurs “Te la jugues?” a la televisió. Per una vegada tots estaven molt contents ja que els feia molta il·lusió participar en el concurs. Ara bé, participar-hi també els inspirava una mica de respecte; al final, però, es van decidir. Van haver de presentar-se uns dies abans a la televisió perquè els expliquessin en què consistia el concurs.

Allà els van dir que, en el programa, hi participarien dues famílies més, amb ells i que el concurs consistia a fer proves d’agilitat física i preguntes d’intel·ligència. Si ho feien bé podien guanyar fins a un milió d’ euros. La família es va posar molt contenta, sobretot els pares, ara que sabien que podien guanyar un bon grapat de diners.

Al cap d’uns dies, tots plegats van anar molt il·lusionats a participar al concurs “Te la jugues?” Allà els van donar les instruccions oportunes. Els van dir que cada família tindria un nom assignat i que el seu seria Puigverd.

Al cap de poca estona, va començar el concurs; la familia Puigverd estava molt nerviosa, tots els seus membres patien pel resultat i per la seva reacció durant el programa. El presentador va saludar les famílies Puigverd, Capgròs i Montsalat. Tot seguit, els va explicar les regles del concurs: es farien cinc preguntes sobre temes d’actualitat i, per cada resposta encertada, guanyarien mil euros. Cada família hauria de tenir un portaveu. En la segona part del concurs es valoraria el treball en equip amb cinc proves d’agilitat física, i, per cada prova encertada en menys de dos minuts, es guanyarien mil euros més. En el cas que alguna de les famílies encertés totes les preguntes i les proves, guanyaria un milió d’euros, com a recompensa per la seva bona actuació.

Va començar la família Capgròs amb preguntes sobre política, i van tenir molta sort perquè, al pare, li agradava molt aquest tema: van guanyar quatre mil euros. En canvi, a les proves físiques, van guanyar només mil euros perquè cap dels membres, no estava acostumat a fer esport.

A la família Montsalat no els va anar gens bé perquè els van fer preguntes sobre esport i no era un tema que agradés a cap dels seus components. I a les proves físiques, ho van intentar però no tenien gaires habilitats en aquest aspecte: van guanyar un total de dos mil euros entre les deu proves.

Finalment, va arribar el torn de la família Puigverd (la protagonista d’aquesta història i, també -tot s’ha de dir-, la preferida del públic): va tenir tota la sort del món. Les preguntes van ser de literatura catalana, un tema que agradava molt a tots. Les proves físiques van ser molt fàcils per a ells perquè solien practicar esport. Per una vegada, van treballar en equip, precisament en aquell programa de televisió. Gràcies a tot això, no només van guanyar un milió d’euros sinó que també van aprendre a posar en comú els seus esforços i a no enfadar-se entre ells. També van aprendre que qui no arrisca no guanya i que, encara que una cosa et faci vergonya o por, has d’intentar dur-la a terme, si realment creus que és bona.

La valentia de provar allò que et demana esforç i sacrifici sempre té recompensa. Gràcies a la seva intervenció en el programa i a la seva col·laboració, els nostres protagonistes van aprendre a estimar-se i a comprendre’s els uns als altres.

Sonia Juan